2/1/14

Zapatisme. Vint anys d’inspiració per a les lluites populars


Contraifos

Fa vint anys, l’1 de gener de 1994, entrava en vigor el Tractat de lliure comerç entre els EEUU, Mèxic i Canadà. Aquell tractat era la màxima expressió del paradigma polític i econòmic que havia esdevingut hegemònic arreu del planeta, especialment després de la caiguda del Mur de Berlín: el neoliberalisme.

Aquell 1 de gener, però, és recordat perquè uns tres mil guerrillers indígenes van ocupar diverses ciutats de l’estat de Chiapas, al sud-est mexicà. Feia anys que es preparaven per aquell moment. Anaven armats i els seus rostres estaven tapats amb passamuntanyes negres o mocadors vermells. Aquells rebels es feien dir Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) i en el seu primer comunicat parlaven de «segles d’explotació dels pobles indígenes», dels «crims del neoliberalisme global» i de la «lluita per la terra, la justícia, la llibertat i la democràcia per a tothom».

Era d’alguna manera insòlit que, en el món de la postguerra freda, es produís un aixecament guerriller “clàssic”. Al cap i a la fi, a finals del segle XX la derrota de l’esquerra era prou palesa. Ben aviat es veuria que els rebels xiapanencs eren quelcom ben diferent d’allò que polítics i analistes estaven avesats a veure.

Les armes que portaven eren més aviat simbòliques: la seva lluita era amb la paraula; els passamuntanyes, carregats de simbolisme: el Subcomandante Marcos, la figura més coneguda de l’EZLN, es definia com un “gai a San Francisco, negre a Sudàfrica, asiàtic a Europa, chicano a San Ysidro, anarquista a España, palestí a Israel, indígena en els carrers de San Cristóbal [...]“. El rostre tapat simbolitzava, així, totes les lluites concretes contra les múltiples opressions en el món del capitalisme globalitzat.

Però més enllà del simbolisme, l’EZLN feia servir un discurs i una pràctica política que trencava amb la tradició de la vella esquerra. Apel·lava a conceptes com “dignitat” i apostava per “la otra política”, cosa que permetia combinar la lluita indígena i camperola d’inspiració zapatista (en referència a Emiliano Zapata) amb idees marxistes i pràctiques del comunisme llibertari. Van articular demandes històriques de “terra i llibertat” amb altres exigències de drets de nova generació. Feien servir Internet i apostaren per manejar l’espai mediàtic amb intel·ligència. La seva lluita no pretenia assolir el poder (quedava lluny la presa del Palau d’Hivern), sinó, en les seves pròpies paraules, quelcom més ambiciós: “crear un món nou”. Així, ben aviat sorgiren les comunitats zapatistes que s’autoorganitzaven i s’empoderaven per governar-se a sí mateixes. Eren espais autònoms que feren d’aixopluc i de potenciació de les lluites i reivindicacions històriques de l’indigenisme i els camperols que patien les envestides de l’Estat, els terratinents i els mercenaris paramilitars. També foren espais que permeteren millorar de manera considerable les condicions de vida comunitàries pel que fa a la sanitat i l’educació.

Així, ben aviat l’aixecament zapatista esdevingué tot un moviment que aglutinava amplis sectors de la societat civil i que trenà poderoses xarxes de suport internacional. Tot i patir una repressió constant i devastadora, el zapatisme plantejà la batalla en el terreny democràtic de la paraula i les idees i aconseguí esperonar tot un moviment que ha jugat un paper clau en la política mexicana, però també més enllà d’aquestes fronteres.

El zapatisme fou oportú perquè irrompé en un moment de gran desarticulació de les resistències contra el capitalisme i els seus efectes. Renuncià a fer una lectura monolítica i dogmàtica i, en canvi, apostà per una obertura laxa des del punt de vista ideològic. Apostava per “un mundo en el que quepan muchos mundos”, de manera que no hi havia una lluita prioritària que fos més important que les altres. Ans al contrari, s’apostava per un model plural en què “som, en tant que resistim”. També apostà per una fórmula d’acció local i enfocament global, cosa que aviat tindria molt d’èxit en el món de l’activisme sota formulacions com el famós “pensa globalment, actua localment”. La “crida” zapatista aplegà moviments tan diversos com moviments de masses del Sud amb activistes anarquistes de l’escena alternativa europea, xarxes de solidaritat zapatistes, organitzacions de pobles indígenes, ecologistes especialitzats amb tàctiques d’acció directa i ravers londinencs que tallaven autopistes a ritme de sound system. Tot plegat era quelcom inèdit i tot un símptoma revelador d’aquesta «globalització des de baix» que s’estava gestant.

La realitat és que el zapatisme fou un far en un moment de profunda desorientació. Etiquetà un enemic -el neoliberalisme- i promogué la interacció entre totes les lluites que s’hi oposen. Així, fou el mateix EZLN que organitzà els cèlebres Encuentros por la Humanidad y contra el Neoliberalismo, que ajuntaren milers de persones d’arreu del món que, d’una manera o altra, s’oposaven radicalment als efectes de l’ordre neoliberal. Com a clars precedents del que anys després seria el Fòrum Social Mundial, d’aquelles trobades en sorgiren iniciatives que han estat clau en els cicles de protesta global de finals dels 90 i principis dels 2000. És el cas de la xarxa Acció Global dels Pobles, que durant uns anys impulsà i esperonà les primeres accions antiglobalització. Si avui ciutats com Seattle, Praga, Gènova o Porto Alegre són referents simbòlics de la resistència contra el capitalisme global és, en bona mesura, gràcies a aquells indígenes que digueren “Ya Basta!” ara fa vint anys.

La seva lluita, que encara continua mirant de superar les complexitats i dificultats de la realitat política mexicana, també ha provocat riuades de tinta i reflexió teòrica. Pensadors com Negri, Hardt, Holloway o Castells han fet, de l’experiència zapatista, pedra de toc d’algunes de les seves reflexions. Però, més enllà del pensament, la vertadera influència del zapatisme ha estat a peu de carrer. Són molts els moviments populars que s’han inspirat en la lluita xiapanenca i que l’han adaptada al seu context particular. Una altra manera de fer política, participativa, que retorni el poder al poble, que trenqui amb la praxi dominant d’institucions que no representen els vertaders interessos de la gent, la promoció de diàleg i intercanvi d’experiències entre diferents lluites, l’aposta per mecanismes d’aprofundiment democràtic, la creació de mitjans de comunicació propis i comunitaris… es tracta, en definitiva, de l’aposta per una revolució cultural que transformi de base la realitat. Seria un error, però, fer una lectura totalment entusiasta del zapatisme: també ha comès errors i no està exempte d’incoherències. El que és innegable, tanmateix, és el seu paper històric en la catalització del primer gran cicle de protestes del segle XXI i en el sorgiment d’una narrativa de resistència que, encara avui, no ha dit la seva darrera paraula. Molts d’anys a la lluita zapatista! Continuam!


-.-

No hay comentarios: