27/8/14

“Podríem imaginar una altra Amèrica sense invasors"

Egon Heck a un assentament a Mato Grosso do Sul
Foto: Laia Mendezes
Berta Camprubí, Ilha Do Bananal, Brasil
@bertacamprubi / Directa.Cat

Som a l’aldea de Santa Isabel del poble Karajá que es troba a l’Ilha do Bananal dins l’estat de Tocantins. Egon Heck, de 68 anys, és un gran representant de la defensa dels drets del poble originari al Brasil i ha viscut, viu, i ja podria haver mort per aquesta causa. Company de lluita des de fa dècades de Pere Casaldàliga, és activista de la teologia de l’alliberament, membre del CIMI, el Consell Indigenista Missioner.

Heck: Imaginant l’escenari de la no presència d’invasors al continent, tindríem avui, potser, un continent amb més de 3.000 pobles diferents en les seves cultures, en les seves societats, en les seves polítiques, amb un desenvolupament més sofisticat de les seves tecnologies, amb un aprofundiment dels seus coneixements, principalment en les àrees d’astrologia i salut, plantes medicinals. Tindríem probablement nacions indígenes, originàries, amb milions de persones i altres grups menors, consolidades en aquests 500 anys sense invasors en petites autonomies regionals. Tindríem expressions culturals amb intercanvis, com ja feien abans de l’arribada dels invasors, pels camins, baixant dels Andes fins a l’Amazònia, de l’Amazònia fins a la Patagònia, i desenvolupant-se conforme la realitat de cada medi ambient, de cada bioma. Crec que en regions com per exemple l’Amazònia, la diversitat d’aldees amb poblacions no tan expressives s’haurien continuat desenvolupant, i molt pobles de les veres dels rius que han desaparegut serien exuberants, amb la possibilitat d’alimentar grans contingents poblacionals, per l’equilibri que aconseguirien mantenir amb la naturalesa en peu, sense destruir-la sinó enriquint-la.

En fi, tindríem possibles escenaris positius on evidentment no hi hauria conflictes regionals en funció d’expansions de terra. Els pobles, en la mesura que anessin esgotant els recursos naturals al seu voltant, anirien aprofundint en altres territoris i possiblement entrarien en acords, harmonitzant intercanvis amb altres grups. De manera que si avui tenim uns trenta milions de natius a tota l’Amèrica Llatina, potser tindríem una població més gran i amb una convivència i amb una relació amb el medi ambient amb el mínim d’impacte.

Donada aquesta situació, podria arribar el dia en què existís un contacte no invasor ni autoritari entre la població blanca i la indígena, intercanviant i no imposant sistemes i tecnologies?

El creixement, inclús el creixement tecnològic, que ja venia amb la creació de sofisticades escales de producció que per exemple els asteques tenien, probablement hauria continuat. El seu desenvolupament tecnològic haguera continuat, potser no amb tanta velocitat o intensitat com les que ha registrat en els últims segles la cultura occidental. El que crec que s’hauria aprimorat i aprofundit molt són els sistemes sociopolítics que estarien basats més en el diàleg i l’intercanvi que en l’acumulació pròpiament. Encara que no es descartaria la possibilitat d’espais on s’haguessin incorporat formes de subjugació, però en tot cas no seria la regla. Ells haurien desenvolupat sistemes més humans en l'àmbit de relació entre poder i comunitats. Potser tindríem predomini del que avui anomenem economia i autonomia comunitàries, en fi, per aquí aniria probablement. Així podríem imaginar una altra Amèrica sense invasió.

És interessant fer aquest exercici de futurització, que no és només un imaginari, sinó que és un imaginari a partir de processos històrics desenvolupats des de fa més de 10.000 anys pels pobles de les Amèriques. Es tractaria d’una continuïtat: si no hi haguera hagut aquesta ruptura del punt de vista cultural, social, ambiental, amb tota certesa hi hauria hagut una consolidació de sistemes que tindrien avui tota una altra cara en termes d’ocupació i en termes d’explotació i relació amb el medi ambient i en termes de sistemes socioeconòmics.

Tot i no haver estat així, moltes aldees encara mantenen els seus sistemes socioeconòmics. Aquí a l’aldea de Santa Isabel però, van adoptar fa uns anys un sistema de representativitat, un sistema de votació “democràtica”, és freqüent aquest procés?

En realitat, el que es desenvolupa avui en algunes comunitats és fruit de la forta influència dels sistemes no indígenes de poder –aquesta qüestió d’eleccions, de lideratges dels cacics-, però no és el mateix sistema de poder que nosaltres tenim. Encara que siguin votats, si el cacic crea descontent, serà retirat i faran una nova elecció, no és com en la nostra democràcia representativa on les persones tenen tota una formalitat de poder instituït que el legitima sigui quina sigui la seva actuació, que pot ser mediocre i corrupte. El que és més lamentable és que s’estan perdent en aquest procés els mecanismes interns de consolidació de consensos. En funció d’aquests altres mecanismes que van sent assumits, deixa d’existir aquella base estructural de construir consensos, quan existeix discòrdia s’acaben fent eleccions, acaben manant les majories.

Malauradament aquests 500 anys d’invasió i genocidi foren una realitat. Per vostè quina seria la millor manera de fer justícia amb els pobles originals?

Crec que, en termes de Brasil, el gran deute que hauria de ser reparat immediatament, seria en efecte donar-los condicions de viure en pau en els seus territoris i veure una configuració de què en aquests territoris ells tinguessin autonomia de pensar i posar en pràctica els seus projectes de vida, de valors, de vivència cultural, religiosa, social, un projecte articulat. Crear una situació de relació igualitària, en el diàleg amb la societat nacional, una relació no regida simplement pel guany i la competició. Un diàleg de creixement sense pèrdua d’identitat que principalment ha de començar per la garantia dels territoris.

La constitució brasilera de 1988 estableix algunes d’aquestes qüestions. S’estan traduint a realitats fora del paper?

Va haver-hi una conquesta molt important per part dels pobles indígenes en la perspectiva de consolidació de lleis que donen garanties a drets dels pobles indígenes. La qüestió aquí és que es tracta de sistemes econòmics i polítics on minories privilegiades garanteixen els seus privilegis i neguen drets al poble. Aquí veiem que existeix una relació extremament desigual entre la capacitat política de la lluita dels pobles indígenes i els interessos d’acumulació del sistema basat en la competició i l’individualisme, el capitalisme. Així que si deixéssim els indígenes viure en pau, crec que encara aconseguiríem reparar un deute històric i consolidar camins de dinàmiques socials i culturals dels pobles que poguessin conviure harmònicament amb la societat envoltant. I no continuarien passant per les situacions d’etnocidi, genocidi i extermini que tenen lloc en diversos indrets, i principalment els amenaçats pobles aïllats. Existeixen més de 90 pobles que potser per experiències traumàtiques amb la societat nacional avui procuren aïllar-se i no volen de cap manera tenir contacte amb la societat. Nosaltres denominem aquests pobles com a pobles lliures, són els únics que potser aconsegueixen mantenir encara un certa llibertat per no estar sotmesos a l’orde major d’altres sistemes. Ara bé, fins quan resistiran, fins quan les epidèmies no els atraparan, aquest és un gran interrogant.

Quina regió d’Amèrica Llatina va patir en menor mesura l’extermini colonitzador?

Seria segurament la regió Andina, des del nord de Xile i Argentina i fins a Bolívia, Perú i Equador, tota aquesta zona dels Andes manté una densitat indígena molt gran tot i que ja passaren per tot el procés: negació d’identitat, divisió de les seves terres... Els pobles andins són els que de forma més intensa aconsegueixen fer-se escoltar avui. Mantenen tres banderes principals, per Amèrica i pel món: un bon-viure en sistemes organitzats al voltant de la vida i no del consum, una societat que reconeix-hi la plurinacionalitat dels pobles i els doni autonomia i una democràcia no només participativa sinó també comunitària, en el sentit d’un aprofundiment efectiu en què tothom pugui participar en les decisions de les comunitats, en l'àmbit local. Aquí s’hauria d’estudiar després la interrelació d’aquestes comunitats en la cerca d'evitar un mecanisme basat en la dominació imperialista d’alguns països del món sobre d'altres, que acumulen privilegis en els costos de producció i en els recursos naturals.

Quina regió d’Amèrica Llatina conserva millor el model de vida indígena, en l'àmbit polític, social, jurídic?

Sens dubte Bolívia és el país que ha caminat més en la creació de consciències i organització i recuperació principalment de la seva autoestima pel que fa a indígenes. Els indígenes són majoria al país i s’ha aconseguit, ja que la Constitució expliciti que l’objectiu principal de l’estat és proporcionar el ben-viure. També en relació amb la naturalesa, Bolívia i Equador han aconseguit escriure en les seves constitucions una legislació específica sobre els drets de la Mare Terra, canviant totalment la concepció de les relacions dels estats nacionals en relació al medi ambient i a la terra. Bolívia és un país molt pobre perquè va ser molt explotat, perquè el sistema imperialista nord-americà al continent, el sistema colonitzador, i el sistema imperialista brasiler dins Amèrica Llatina inclús, han suat, han robat aquest país. Però ells estan en millors condicions de viure feliços.

-.-

No hay comentarios: