17/2/15

El poble tseltal treu la ràbia en defensa de la dignitat i l'autonomia

Un projecte a la regió de Palenque adreçat al sector turístic d'elit amenaça a les terres i vides del poble originari de Chiapas. Crònica de la recuperació de terres a San Sebastián Bachajón

Nova Seu Regional construida per les ejidataries de Bachajón. Irbin

Sílvia Abadía, Chiapas
Directa 15/02/2015

Onze de gener de 2015. Cinc de la matinada. L'obscuritat encara és còmplice de la sorpresa. Diversos camions recorren ràpidament les estretes carreteres que creuen les valls de l'ejido de Bachajón. Trenquen el silenci de la selva Lacandona, interrompen el cant dels galls en passar pels poblats. Escupen fum al mig del núvol gegant que uneix el cel i la terra al territori dels tseltals. L'ejido de Bachajón és un dels més grans de Chiapas i també de tot el país de Mèxic. El concepte ejido fa referència al sistema d'administració de terres comunals implantat després de la revolució mexicana a principis de segle. Un ejido és un conjunt de terres que pot sobrepassar les 250.000 hectàrees. La seva gestió varia, però legalment tots es regeixen per una assemblea on participen tots els ejidataris (habitants del territori amb títol, majoritàriament caps de família) i prenen decisions, un comissariat escollit per l'assemblea i un consell de control. L'ejido de Bachajón se subdivideix amb dos ejidos, San Sebastián i San Jerónimo. El primer d'aquests serà l'escenari de disputa entre la ràbia i la dignitat.
Els camions continuen creuant Bachajón d'una banda a l'altra durant quasi dues hores. Desenes de persones viatgen amuntegades a la caixa posterior de cada vehicle. Sostenen els seus cossos al ritme de cada corba. Aguanten l'expressió com si fos ahir, o com si fos demà. O com si no passés res especial. Les mirades diuen massa o massa poc. Parlen de molts anys de lluita enrere, de molts companys que estan lluny, en alguna presó a moltes corbes d'aquí. La cruesa de la realitat sol es mostra als pals de fusta tallada que porten a les mans. Mans grans i desgastades, com les dels camperols que es lleven cada dia a cuidar els cultius de cafè cada cop menys rendibles de la zona. Com les de les indígenes que cada matinada preparen tortillas a la llum del foc a terra. Les cares de cansament, de molts dies sense dormir, s'entreveuen sota els passamuntanyes.

La incertesa

La defensa de les terres d'aquesta població mil·lenària no ha estat una cosa fàcil des de l'arribada dels espanyols al segle XV. Han estat molts anys en què l'indígena no ha estat concebut d'altra forma que com un esclau per als terratinents. La revolució de principis de segle passat i la devolució de terres als originaris mai es van fer efectives a moltes de les zones de Chiapas. I l'aixecament de l'Exèrcit Zapatista de Liberació Nacional (EZLN), que va significar per gran part del camperolat la possibilitat de cultivar i autogestionar les seves pròpies terres, va suposar un canvi qualitatiu per a la vida i la dignitat de moltes tsetsals però en cap moment va abolir els conflictes amb el govern mexicà, els interessos privats de les grans empreses o les relacions de poder abusives dels polítics de partits.

Ningú sap que passarà. Algunes dones s'han acomiadat dels camions amb el silenci de la matinada. Amb el silenci han dit tot el que havien i el que no havien de dir. Li han demanat a déu que els torni a tots. I de manera inconscient, com cada segon de la seva vida fan, han assumit la seva condició d'indígenes. La condició de totes les seves avantpassades i totes les seves descendents. Elles pertanyen a la terra, perquè d'ella viuen i per això la defensen. No permetran que ningú, que cap govern ni que cap empresa externa trepitgi la seva forma de vida. Són molts els actors, entre els quals es troben els governs municipal, estatal i federal; empreses transnacionals i inclús grups paramilitars, que estan impulsant estratègies legals i il·legals per desenvolupar un megaprojecte d'infraestructura i serveis anomenat Centre Integralment Planejat (CIP) Palenque. Aquest projecte, presentat fa vuit anys, té la finalitat d'augmentar el sector turístic d'elit a la zona mitjançant la construcció d'hotels, un parc temàtic, un camp de golf, zones comercials i d'habitatge i un aeroport a la població de Palenque que es va inaugurar l'any passat. Així mateix, pretén construir una carretera entre San Cristóbal de las Casas i Palenque que afectaria almenys a set municipis. I a mesura que aquests projectes van avançant, els ejidataris van perdent part de les terres i amb elles, una forma de vida mil·lenària, la seva forma de vida. Per això, en silenci i sense llàgrimes, les dones més grans tornen a assumir la seva condició mentre els camions es perden entre la boira. I amb ells els seus pares, marits i els i les seves filles.

Recuperar posicions, mantenir la dignitat

A les sis i mitja els vehicles arriben al seu destí. I un altre cop, aquelles persones tranquil·les, aquelles que parlen poc i diuen molt, aquelles que tenen la pell del color de la terra, deixen de ser camperoles per ser lluitadores. Tot passa molt ràpid. Són moltes les petites figures que corren amb pals en l'aire i ampolles de vidre en direcció a l'encreuament de Agua Azul. Ara sí que criden, criden ràbia en llengua tseltal. I envolten l'únic camió de policia que hi ha i el fan fora. Fora el camió, els arbres comencen a caure i a creuar la carretera San Cristóbal-Palenque, la segona via d'entrada més important de l'Estat de Chiapas. Més de vuit barricades protegeixen una àrea d'uns cinc quilòmetres de llarg, i a l'epicentre, l'entrada de la petita carretera que condueix a les cascades d'Agua Azul.

Barricades a la carretera San Cristóbal-Palenque bloquejada pels ejidataris
Sílvia Abadía

No és casualitat que el bloqueig s'hagi situat allà. La lluita per aquest petit tros de terra es remunta a l'any 2009, quan els ejidataris de San Sebastián Bachajón adherits a la Sexta Declaració de la Selva Lacandona van prendre l'accés a les cascades d'Agua Azul. L'objectiu era lluitar contra els projectes ecoturístics. Un any i quatre mesos més tard, militants del Partit Revolucionari Institucional (PRI) amb la complicitat de la policia federal, estatal i l'exèrcit, van desallotjar i agredir a les persones que estaven gestionant la caseta de cobrament per entrar a les cascades. Durant dos anys, aquesta caseta va ser gestionada per la Comissió Nacional d'Àrees Naturals Protegides (CONANP), un dels bastions del ecoturisme governamental i per un president municipal que en cap moment va donar explicacions ni va reportar cap a on anaven els diners que d'allà s'hi treien. El 21 de desembre de l'any passat, els ejidataris de San Sebastián Bachajón van recuperar la zona de manera pacífica. El nou de gener, però, van ser desallotjats per la policia federal i l'estatal. Davant aquesta agressió, les indígenes tseltals ho tenien molt clar: La terra s'ha de defensar i recuperar, els drets de l'indígena no es poden posar en joc. És per això que van decidir bloquejar la carretera de més importància estratègica per al sector del turisme, un bloqueig permanent fins que la policia alliberés la caseta de cobrament.

Posar en joc la vida per lluitar contra la mort

La calma tensa s'apodera de l'aire que corre entre les palmeres lacandones. Totes saben que durarà poca estona. Mentrestant, l'escenari són centenars de joves i no tan joves sota mocadors i passamuntanyes negres. Algunes tallen amb navalla el pal que porten a la mà, d'altres es comuniquen per ràdio. I les de més enllà, continuen talant arbres per enfortir les barricades. De sobte crits. De sobte tothom comença a moure's un altre cop. Les mans dels camperols tornen a aixecar els pals i centenars de cames comencen a córrer en direcció a Ocosingo. En direcció a la primera barricada que ja està sent atacada per un camió de policia estatal. Des de lluny i durant un període de set minuts se senten crits, se senten trets. Les tseltals no s'ho pensen, veuen el camió de la policia i sense saber quants efectius trobaran a dintre corren cap a ell. Les indígenes són disparades per arma de foc i per tret de goma i dos d'ells són ferits per bala de goma. Les tseltals ja no tenen por. Ja han patit massa per tindre por al dolor o a la mort. Les tseltals no senten cap tipus d'emoció, quan empenyen als policies cap enrere, quan els hi llancen ampolles de vidre. No senten tampoc satisfacció quan després de vuit minuts d'atac aconsegueixen que la policia es retiri. Les tseltals simplement ho fan perquè ho han de fer. I si han de morir ho faran, com ja ho han fet tantes altres. Com ja va fer l'any 2012 Juan Vázquez Guzmán, coordinador i portaveu de zona dels adherits a la Sexta, quan va ser assassinat per defensar les terres de San Sebastián Bachajón. També Juan Carlos Gómez Silvano, coordinador, també, dels adherits, quan un any més tard va ser mort. Perquè la vida i la mort estan a l'aire. I sovint l'una depèn de l'altra.

També diuen que la vida és la natura, i que la mort és el capitalisme. Perquè ja han vist a moltes persones corrompudes pel poder dels diners. De fet, una de les estratègies utilitzades per assegurar el control territorial per part del govern és cooptar a les autoritats ejidals mitjançant el suborn, de forma que aquestes poden arribar a signar contractes de venda, de cessió o d'explotació a l'esquena de l'assemblea ejidal. Però la guerra de contra insurgència iniciada pel govern mexicà després de l'aixecament de l'EZLN també es tradueix amb programes d'ajudes econòmiques dirigits a les famílies. Ajudes econòmiques molt temptadores per les quals l'únic que tenen són els fruits de la terra. Per això una de les premisses bàsiques de les bases de suport de les zapatistes és el no acceptar ajudes estatals. Acceptar-les, implica dependre dels líders polítics que les donen. Acceptar-les és negar la capacitat de construcció d'autonomia.

El perill enxampat a l'aire fins avui dia

La calma tensa continua solcant les següents hores, i els següents dies, al ritme dels helicòpters que sobrevolen les cases de les famílies dels rebels, al pas dels falsos rumors que piquen l'orella dels pobladors no posicionats en el conflicte. La influència de partits com el PRI ha generat una fractura social molt forta dins de les comunitats mitjançant la cooptació de líders polítics que amb tractes de favor, suborns i regals, s'ha pogut construir una base social dins d'algunes comunitats dels municipis. Aquesta base social és l'últim graó de la cadena i en molts casos és la que conforma els grups paramilitars que acaben reprimint les comunitats en rebel·lia. L'any 2011 un grup de tseltals de Bachajón va desallotjar a les persones que en aquell moment estaven gestionant la caseta de pagament de les cascades d'Agua Azul. Aquest grup era simpatitzant del PRI i estava dirigit per Carmen Aguilar Gómez i Francisco Guzmán Jiménez, el comissariat oficial de San Sebastián Bachajón d'aleshores. L'endemà de l'atac l'any 2011, la policia federal, l'estatal i l'exèrcit es van encarregar que els rebels no tornessin a la zona. A més a més, van detenir a més d'un centenar de persones adherents a la Sexta Declaració de la Selva Lacandona. A més a més, tres d'elles van ser empresonades el passat 15 de setembre acusades d'assassinat.

Un mes després de l'inici d'aquesta crònica, els tseltals s'han estabilitzat construint una nova instal·lació que ha estat anomenada “Seu Regional”. Brigades internacionals i nacionals de drets humans han visitat la zona, donant suport i exercint certa pressió cap al govern municipal de Bachajón. Mitjans de contrainformació estan fent un seguiment continuat a la zona per tal de visibilitzar el conflicte tant a Mèxic com arreu el món. Però en un lloc de tan difícil accés, on les comunicacions es fan via ràdio, i on l'enemic està tan proper, el perill s'ha enxampat a l'aire com el verd a les palmeres. Les possibilitats de ser novament desallotjats, agredits, empresonats o assassinats pareixen tan probables com que plogui demà. El passat 31 de gener els rebels de Bachajón van denunciar que Alejandro Moreno Gómez, el comissari ejidal cooptat pel PRI, està organitzant a grups a Xanil i a Pamalà, dues comunitats del municipi, per intimidar als rebels mitjançant trets a les nits. Així mateix van afirmar que Francisco Demeza Hernández, el delegat de Chilon, municipi al qual pertany Bachajón, i Carlos Jiménez Trujillo, un diputat local, estan estudiant com desallotjar de la nova Seu Regional als ejidataris organitzats. Així mateix, el 5 de febrer van advertir públicament que aquestes mateixes persones havien llançat ordres de detenció arran la construcció de suposats delictes contra elles.

Cultivar per fer front al progrés, lluitar per salvaguardar la terra

Tornen a repetir-se les pautes. És així com l'estratègia de contrainsurgència es fa efectiva localment i queda després recolzada per l'engranatge de l'Estat. És així també com l'engranatge de l'Estat queda a disposició de l'estratègia del sistema capitalista neoliberal. El sistema del progrés, on amb nom del bé comú es disposa de la terra, de l'aire, dels cossos de les persones, de les idees. Ara fa 522 anys que les conqueridores van trepitjar la Nova Europa cercant quelcom més que terres, cercant or i diners, i van posar el primer maó a la construcció del sistema econòmic actual. Fa també una mica més de tres segles que l'humà va posar la veritat sobre la ciència positiva, anul·lant tots els coneixements que aquesta no podia avalar i donant pas a la possibilitat de calcular cada segon i cada centímetre, de preveure ofertes i demandes, i de convertir cada racó del món en un laboratori d'experimentació. Hi ha algunes, però, que no entenen altre sistema econòmic que no sigui el de cultivar. Que mesuren els mesos per la lluna i preveuen les collites per la pluja. I que en cas de dubte, li resen a la pachamama, la devesa que sempre els hi ha donat tot. Aquestes mateixes, estan tan segures que la humanitat pertany a la terra i no al revés, que donen la vida i la mort per poder cedir l'herència dels seus avantpassats a les noves generacions. Que cultiven per construir autonomia. Que lluiten per mantenir la dignitat.
-.-

No hay comentarios: