9/2/16

Hi ha un element constant en la desaparició de persones, la participació d’agents de l’Estat. Alicia Calderon

"Hi ha un element constant en la desaparició de persones, la participació d’agents de l’Estat"

Alicia Calderon és guionista del documental 'Retratos de una búsqueda', que intenta posar llum a les desaparicions de persones derivades del narcotràfic a Mèxic

Laia Ros / Alicia Calderón és la guionista del documental 'Retratos de una búsqueda'

Dení Freie
La Directa.cat 09/02/2016

A més dels milers d’assassinats, la narcoguerra que es viu a Mèxic ha dibuixat una llarga llista de persones desaparegudes. Segons xifres oficials, han desaparegut prop de vint-i-cinc mil persones. Deu mil d’elles ho han fet durant el govern actual d’Enrique Peña Nieto. Les altres, que són la majoria, van desaparèixer durant l’administració de Felipe Calderón (2006-2012). Cada desaparició suposa unes preguntes que es repeteixen: Qui es va endur aquestes persones? Per què? Qui les està buscant? Què està fent el govern?

Per intentar respondre aquestes preguntes, hem conversat amb Alicia Calderón, periodista mexicana, directora i coguionista de Retratos de una búsqueda (2014), documental que relata la història de tres mares que busquen els seus fills desapareguts enmig de la guerra del narcotràfic a Mèxic.

Quan va començar la situació de violència que es viu a Mèxic actualment?

Va començar quan Felipe Calderón va arribar a la presidència el 2006. Una de les primeres coses que va fer va ser declarar la guerra al narcotràfic i tot va empitjorar. Els tentacles del crim que ja hi havia al país es van estendre a noves ciutats i pobles. Van augmentar els delictes a gran escala com ara el blanqueig de diners, el tràfic d’armes, l’extorsió, els segrests i el tràfic humà. Al mateix temps, el crim es va infiltrar amb més afany dins les estructures de l’Estat, les institucions, l’exèrcit, i, sobretot, en les policies, tant a l'estatal com a les municipals.

En aquest escenari, els assassinats, les desaparicions i la violació de drets humans van augmentar dramàticament. Amb l’arribada de Peña Nieto el 2012, tampoc no va canviar res. A Mèxic, vivim a mans d’un govern fallit que no ha fet ni un pas de canvi real per millorar les condicions de la població.

Quines són les raons que expliquen, en particular, el problema de la desaparició de persones?

Existeix un ventall molt ampli de possibilitats. La desaparició de persones es pot deure, per exemple, a la pugna entre bandes criminals. L’equivocació és una altra causa: desapareixen persones que es confonen amb membres d’un càrtel contrari. A vegades, se segresta gent per engruixir les files d’un càrtel... Però també es deu al tràfic humà per a la prostitució o el treball esclau. És difícil determinar quina va ser la causa per cada cas. No obstant això, hi ha un mòbil que es repeteix sovint: la participació d’agents de l’Estat, és a dir, policies de corporacions municipals, estatals o federals.

Quan es pot comprovar que hi va participar un agent de l’Estat, es parla de “desaparició forçada”, però, quan no es pot comprovar o no se sap qui es va endur la persona, es parla només de “desaparició” o “persona no localitzada”. I això és un altre problema perquè la “desaparició” no és un delicte. Perquè hi hagi delicte i s’investigui, s’ha de comprovar que hi va haver participació d’un agent de l’Estat o bé hi va haver segrest.

Així doncs, és important que s'estableixi una nova llei que, entre altres coses, ampliï el concepte de persona desapareguda. Tot i així, crec que, a més de la llei –en la qual ja s’està treballant (Ley General sobre Desaparición Forzada y Desaparición de Personas Particulares)–, l’Estat ha de capacitar els funcionaris i oferir tots els recursos necessaris per a la recerca dels desapareguts.

Com està resolent les desaparicions el govern?

Segons el govern, hi ha al voltant de 25 mil persones desaparegudes, però diverses organitzacions civils han qüestionat aquesta xifra i assenyalen que, en realitat, són més perquè, per exemple, hi ha moltes famílies que no denuncien la desaparició per por de patir represàlies del narco.

De les 25 mil persones desaparegudes, la Procuraduría General de la República, la PGR, encarregada d’esbrinar les desaparicions, només està investigant, suposadament, uns 300 casos en què s’ha pogut comprovar que hi va haver desaparició forçada. Pel que fa a la resta de desaparicions, no s'estan investigant.

Si el govern no investiga, què passa amb les altres persones desaparegudes?

Qui les busca són les famílies, especialment les mares dels desapareguts. Són elles qui encapçalen aquesta lluita de recerca. Per això vam fer el documental Retratos de una búsqueda, perquè vam veure que era important relatar les històries d’aquestes mares.

El documental es va començar a forjar en unes caravanes que es van fer a Mèxic, organitzades pel Movimiento por la Paz con Justicia y Dignidad. En aquestes caravanes, que van recórrer diversos pobles i ciutats, vam veure que la gent que més agafava el micròfon per parlar i donar el seu testimoni eren les mares dels desapareguts. De totes aquestes mares, en vam triar tres per al documental. Els seus casos no són únics, sinó que representen el que està passant a molts indrets del país.

En aquest context de les desaparicions, què implica el cas Ayotzinapa, en què la policia va participar en la desaparició de 43 estudiants?

És un punt i a part en l’agenda pública. Ayotzinapa va generar una reacció social molt àmplia que va permetre mirar més enllà. Abans, hi havia una visió limitada, la gent només comptava els morts, però no s’interessava pels desapareguts, els desplaçats i les famílies víctimes de la guerra contra el narco. Amb Ayotzinapa, hi va haver un canvi de percepció, basat en la desgràcia, però que va tenir una part positiva. Vam començar a revisar com estaven les coses en l’àmbit nacional. Per una banda, es va advertir que, en els casos de les desaparicions, hi ha una participació constant de la policia i, per l'altra, es va constatar la importància de fixar-se en molts casos invisibilitzats de desapareguts, assassinats i desplaçats que són conseqüència de la narcoguerra i denunciar-los.

Sota aquestes circumstàncies, quins són els reptes que enfronten les periodistes?

Els periodistes tenen el gran repte de cobrir la guerra sense posar-se en risc. Perquè Mèxic és el país més perillós per exercir el periodisme. Però no és fàcil. Sovint, a les ciutats petites i els pobles, els periodistes guarden silenci perquè, si parlen, els maten.

Per protegir-nos, s’han fet protocols de seguretat. No obstant això, aquests protocols van ser qüestionats després de l’assassinat del fotoperiodista Rubén Espinoza. Va marxar de Veracruz amenaçat i se'n va anar a Ciutat de Mèxic, que suposadament era com un búnquer per exercir el periodisme. Rubén fins i tot oferia cursos de protecció de periodistes, però, al final, el van matar. Jo diria que aquest va ser el moment més greu de vulnerabilitat pels periodistes a Mèxic. I, arran d’això, es va generar més organització i relació entre periodistes, per cuidar-nos.

Laia Ros / "Els periodistes tenen el gran repte de cobrir la guerra sense posar-se en risc"

Quines són les teves expectatives amb el documental Retratos de una búsqueda?

El documental, ara per ara, té molt poca distribució a Mèxic. Però, en canvi, s’està presentant a diversos espais de l’estranger. Jo espero que serveixi per canviar la percepció de la gent sobre el que passa a Mèxic. S’ha de procurar entendre el problema de Mèxic com a part d’un entramat internacional. Europa ha de pensar que el blanqueig de diners i la corrupció d’aquí tenen relació amb les problemàtiques de Mèxic. El problema de Mèxic és conseqüència de moltes accions globals.
És important, doncs, que hi hagi una mobilització internacional?

Sí, jo crec que cal una mobilització social que transcendeixi la frontera mexicana, que exerceixi més pressió sobre els països que tenen negocis amb Mèxic i es beneficien de la venda d’armes i el blanqueig de diners. La pressió civil ha de denunciar aquestes situacions. Paral·lelament, els mexicans hem de recuperar la confiança entre nosaltres, donar-nos les mans, confiar en els veïns, treballar junts. Perquè ara tenim por i no sortim a veure el veí, no parlem amb ell. Hem de reprendre els nostres processos veïnals, fer barri, recuperar els carrers. Això ens fa més forts i serveix com a blindatge enmig d’aquesta guerra que estem vivint.


Post Scriptum: Dues setmanes després de la conversa amb Alicia Calderón, hem rebut la notícia que, el 8 de febrer passat, un grup armat va segrestar una periodista de Veracruz. Un cas més a la llarga llista de violència contra periodistes en aquest Estat, un dels més perillosos de Mèxic per exercir el periodisme, com assenyala Alicia Calderón.

-.- 

No hay comentarios: