11/2/16

Hallada muerta Anabel Flores, una periodista secuestrada en Veracruz

El cadáver de la reportera, raptada el lunes en su casa, ha aparecido en una carretera

La periodista asesinada Anabel Flores. EFE

Flores había colaborado con diarios modestos de Orizaba, una ciudad veracruzana de 120.000 habitantes. En El Sol de Orizaba había trabajado como colaboradora los últimos seis meses. También había escrito en El Buen Tono, diario que el mismo día de su desaparición comunicó que había sido despedida el año pasado. La especialidad de Flores era la información sobre crímenes. Por el momento no hay detalles sobre el motivo y la autoría de su asesinato. La periodista tenía 27 años y era madre de un bebé recién nacido y de otro niño de aproximadamente cuatro años.

Veracruz se sitúa por enésima vez en el ojo del huracán. Según datos de la Procuraduría General de la República, desde el 2000 han sido asesinados 16 reporteros en este Estado, 10 desde hace cinco años, cuando llegó al Gobierno de Veracruz el controvertido Javier Duarte, del Partido Revolucionario Institucional. En todo México han sido asesinados desde el 2000 unos 90 periodistas y 23 están desaparecidos, de acuerdo con la ONG Artículo 19.

El caso específico de Veracruz está marcado por la presencia del cártel más violento de México, Los Zetas. Sus actividades abarcan todas las variantes de comercio criminal (drogas, mujeres para explotación sexual, migrantes, órganos), el robo de combustible (Veracruz es un importante punto de producción petrolera) y la extorsión indiscriminada a grandes, medianos y pequeños empresarios. En un contexto generalizado de debilidad institucional, este grupo ha medrado en los últimos años como un mortífero poder fáctico. En los territorios donde se mueve, sobre todo Veracruz y más al norte Tamaulipas, es donde el amordazamiento de los medios ha llegado a niveles más extremos.

Otros crímenes sonados contra periodistas en Veracruz en los últimos años han sido el de Moisés Sánchez, editor de un semanario local, secuestrado por un comando y asesinado en 2015, el de Regina Martínez, corresponsal en Veracruz de la reputada revista de investigación Proceso, asesinada en su casa en 2012, o el de Gregorio Jiménez, otro reportero local ejecutado por criminales y enterrado en una fosa en 2014. También creó una ola de indignación el asesinato en agosto pasado en la Ciudad de México del fotoperiodista Rubén Espinosa, que se había ido de Veracruz poco antes por amenazas.

Reporteros Sin Fronteras considera a México uno de los países más peligrosos del mundo para los periodistas y responsabiliza a los grupos criminales y a las autoridades federales y locales, principalmente policías compinchados con las mafias. Todo ello asentado sobre una extendida impunidad. En términos generales, en México quedan impunes nueve de cada diez delitos. Los de los reporteros no son excepción, pese a medidas más aparentes que efectivas como la creación en 2010 de una Fiscalía para Delitos contra la Libertad de Expresión. De acuerdo con la Comisión Interamericana de Derechos Humanos, uno de cada tres asesinatos de reporteros en América Latina se cometen en México, más del doble, por ejemplo, que en Brasil (40% más de población).


MÁS INFORMACIÓN
-.-

9/2/16

Amenazan en Twitter al periodista Álvaro Delgado: "Ya estás sentenciado", le escriben


Fuente Revista Proceso

CIUDAD DE MÉXICO (apro).- Álvaro Delgado, periodista de esta casa editorial, recibió hoy una decena de mensajes con amenazas de muerte a través de distintas cuentas anónimas de Twitter.
La mayoría de ellos fueron publicados después de que Delgado subiera a esa red un tuit en el que criticaba la falta de un pronunciamiento del presidente Enrique Peña Nieto ante el asesinato de la periodista Anabel Flores, la número 17 en la administración del gobernador de Veracruz Javier Duarte.


Entre las 18:54 y las 19:42 llegaron a su cuenta mensajes como los siguientes: 

@Tercomonoxidos: “YA ESTÁS SENTENCIADO, HIJO DE TU PUTA MADRE, EL PATRÓN YA DIO LA ORDEN. @alvaro_delgado”

@BakenecoRaga: “@alvaro_delgado te estamos vigilando”.

@ChivoIdiota: “@NoruegoNuevo andate con cuidado puto @alvaro_delgado ya tenemos ordenes”.

@NotFolloweres: “@alvaro_delgado cuidado con lo que publicas.Tu puedes ser el próximo.Hay ordenes estrictas de eliminar gente como tu”

@skeletorNew: “@alvaro_delgado te va a cargar la verga pendejo por hocicón”

@IslamicSida: “Último aviso para que te dejes de mamadas o te carga la verga el patrón ya me dio tus datos @alvaro_delgado”.

Esta última cuenta en particular sólo tiene nueve seguidores y sigue a 12, entre ellas cinco relacionadas con el Papa Francisco y la oficial del Peña Nieto. 










La mayoría de los mensajes fueron acompañados de fotografías de jóvenes ataviados con chalecos antibalas, radios de comunicación y armados con rifles de asalto.

Incluso en un mensaje escrito por el usuario @MoridoxDentr0, en el que dice al periodista “sigue hablando hijo de perra, ya vamos sobre ti”, se adjuntó un video en el que sólo se ve el autoestéreo de un vehículo y una pistola enfundada y se escucha de fondo el corrido “Máquina 501”, un corrido en memoria de Jesús García donde se escucha “como a las tres de la tarde”.

Desde otras cuentas como @MoridoxDentro y @ElDiosflacido, también se enviaron mensajes de amenaza al periodista.

-.-

Hi ha un element constant en la desaparició de persones, la participació d’agents de l’Estat. Alicia Calderon

"Hi ha un element constant en la desaparició de persones, la participació d’agents de l’Estat"

Alicia Calderon és guionista del documental 'Retratos de una búsqueda', que intenta posar llum a les desaparicions de persones derivades del narcotràfic a Mèxic

Laia Ros / Alicia Calderón és la guionista del documental 'Retratos de una búsqueda'

Dení Freie
La Directa.cat 09/02/2016

A més dels milers d’assassinats, la narcoguerra que es viu a Mèxic ha dibuixat una llarga llista de persones desaparegudes. Segons xifres oficials, han desaparegut prop de vint-i-cinc mil persones. Deu mil d’elles ho han fet durant el govern actual d’Enrique Peña Nieto. Les altres, que són la majoria, van desaparèixer durant l’administració de Felipe Calderón (2006-2012). Cada desaparició suposa unes preguntes que es repeteixen: Qui es va endur aquestes persones? Per què? Qui les està buscant? Què està fent el govern?

Per intentar respondre aquestes preguntes, hem conversat amb Alicia Calderón, periodista mexicana, directora i coguionista de Retratos de una búsqueda (2014), documental que relata la història de tres mares que busquen els seus fills desapareguts enmig de la guerra del narcotràfic a Mèxic.

Quan va començar la situació de violència que es viu a Mèxic actualment?

Va començar quan Felipe Calderón va arribar a la presidència el 2006. Una de les primeres coses que va fer va ser declarar la guerra al narcotràfic i tot va empitjorar. Els tentacles del crim que ja hi havia al país es van estendre a noves ciutats i pobles. Van augmentar els delictes a gran escala com ara el blanqueig de diners, el tràfic d’armes, l’extorsió, els segrests i el tràfic humà. Al mateix temps, el crim es va infiltrar amb més afany dins les estructures de l’Estat, les institucions, l’exèrcit, i, sobretot, en les policies, tant a l'estatal com a les municipals.

En aquest escenari, els assassinats, les desaparicions i la violació de drets humans van augmentar dramàticament. Amb l’arribada de Peña Nieto el 2012, tampoc no va canviar res. A Mèxic, vivim a mans d’un govern fallit que no ha fet ni un pas de canvi real per millorar les condicions de la població.

Quines són les raons que expliquen, en particular, el problema de la desaparició de persones?

Existeix un ventall molt ampli de possibilitats. La desaparició de persones es pot deure, per exemple, a la pugna entre bandes criminals. L’equivocació és una altra causa: desapareixen persones que es confonen amb membres d’un càrtel contrari. A vegades, se segresta gent per engruixir les files d’un càrtel... Però també es deu al tràfic humà per a la prostitució o el treball esclau. És difícil determinar quina va ser la causa per cada cas. No obstant això, hi ha un mòbil que es repeteix sovint: la participació d’agents de l’Estat, és a dir, policies de corporacions municipals, estatals o federals.

Quan es pot comprovar que hi va participar un agent de l’Estat, es parla de “desaparició forçada”, però, quan no es pot comprovar o no se sap qui es va endur la persona, es parla només de “desaparició” o “persona no localitzada”. I això és un altre problema perquè la “desaparició” no és un delicte. Perquè hi hagi delicte i s’investigui, s’ha de comprovar que hi va haver participació d’un agent de l’Estat o bé hi va haver segrest.

Així doncs, és important que s'estableixi una nova llei que, entre altres coses, ampliï el concepte de persona desapareguda. Tot i així, crec que, a més de la llei –en la qual ja s’està treballant (Ley General sobre Desaparición Forzada y Desaparición de Personas Particulares)–, l’Estat ha de capacitar els funcionaris i oferir tots els recursos necessaris per a la recerca dels desapareguts.

Com està resolent les desaparicions el govern?

Segons el govern, hi ha al voltant de 25 mil persones desaparegudes, però diverses organitzacions civils han qüestionat aquesta xifra i assenyalen que, en realitat, són més perquè, per exemple, hi ha moltes famílies que no denuncien la desaparició per por de patir represàlies del narco.

De les 25 mil persones desaparegudes, la Procuraduría General de la República, la PGR, encarregada d’esbrinar les desaparicions, només està investigant, suposadament, uns 300 casos en què s’ha pogut comprovar que hi va haver desaparició forçada. Pel que fa a la resta de desaparicions, no s'estan investigant.

Si el govern no investiga, què passa amb les altres persones desaparegudes?

Qui les busca són les famílies, especialment les mares dels desapareguts. Són elles qui encapçalen aquesta lluita de recerca. Per això vam fer el documental Retratos de una búsqueda, perquè vam veure que era important relatar les històries d’aquestes mares.

El documental es va començar a forjar en unes caravanes que es van fer a Mèxic, organitzades pel Movimiento por la Paz con Justicia y Dignidad. En aquestes caravanes, que van recórrer diversos pobles i ciutats, vam veure que la gent que més agafava el micròfon per parlar i donar el seu testimoni eren les mares dels desapareguts. De totes aquestes mares, en vam triar tres per al documental. Els seus casos no són únics, sinó que representen el que està passant a molts indrets del país.

En aquest context de les desaparicions, què implica el cas Ayotzinapa, en què la policia va participar en la desaparició de 43 estudiants?

És un punt i a part en l’agenda pública. Ayotzinapa va generar una reacció social molt àmplia que va permetre mirar més enllà. Abans, hi havia una visió limitada, la gent només comptava els morts, però no s’interessava pels desapareguts, els desplaçats i les famílies víctimes de la guerra contra el narco. Amb Ayotzinapa, hi va haver un canvi de percepció, basat en la desgràcia, però que va tenir una part positiva. Vam començar a revisar com estaven les coses en l’àmbit nacional. Per una banda, es va advertir que, en els casos de les desaparicions, hi ha una participació constant de la policia i, per l'altra, es va constatar la importància de fixar-se en molts casos invisibilitzats de desapareguts, assassinats i desplaçats que són conseqüència de la narcoguerra i denunciar-los.

Sota aquestes circumstàncies, quins són els reptes que enfronten les periodistes?

Els periodistes tenen el gran repte de cobrir la guerra sense posar-se en risc. Perquè Mèxic és el país més perillós per exercir el periodisme. Però no és fàcil. Sovint, a les ciutats petites i els pobles, els periodistes guarden silenci perquè, si parlen, els maten.

Per protegir-nos, s’han fet protocols de seguretat. No obstant això, aquests protocols van ser qüestionats després de l’assassinat del fotoperiodista Rubén Espinoza. Va marxar de Veracruz amenaçat i se'n va anar a Ciutat de Mèxic, que suposadament era com un búnquer per exercir el periodisme. Rubén fins i tot oferia cursos de protecció de periodistes, però, al final, el van matar. Jo diria que aquest va ser el moment més greu de vulnerabilitat pels periodistes a Mèxic. I, arran d’això, es va generar més organització i relació entre periodistes, per cuidar-nos.

Laia Ros / "Els periodistes tenen el gran repte de cobrir la guerra sense posar-se en risc"

Quines són les teves expectatives amb el documental Retratos de una búsqueda?

El documental, ara per ara, té molt poca distribució a Mèxic. Però, en canvi, s’està presentant a diversos espais de l’estranger. Jo espero que serveixi per canviar la percepció de la gent sobre el que passa a Mèxic. S’ha de procurar entendre el problema de Mèxic com a part d’un entramat internacional. Europa ha de pensar que el blanqueig de diners i la corrupció d’aquí tenen relació amb les problemàtiques de Mèxic. El problema de Mèxic és conseqüència de moltes accions globals.
És important, doncs, que hi hagi una mobilització internacional?

Sí, jo crec que cal una mobilització social que transcendeixi la frontera mexicana, que exerceixi més pressió sobre els països que tenen negocis amb Mèxic i es beneficien de la venda d’armes i el blanqueig de diners. La pressió civil ha de denunciar aquestes situacions. Paral·lelament, els mexicans hem de recuperar la confiança entre nosaltres, donar-nos les mans, confiar en els veïns, treballar junts. Perquè ara tenim por i no sortim a veure el veí, no parlem amb ell. Hem de reprendre els nostres processos veïnals, fer barri, recuperar els carrers. Això ens fa més forts i serveix com a blindatge enmig d’aquesta guerra que estem vivint.


Post Scriptum: Dues setmanes després de la conversa amb Alicia Calderón, hem rebut la notícia que, el 8 de febrer passat, un grup armat va segrestar una periodista de Veracruz. Un cas més a la llarga llista de violència contra periodistes en aquest Estat, un dels més perillosos de Mèxic per exercir el periodisme, com assenyala Alicia Calderón.

-.-